Lo fòc a començat a miegjorn dins la bruga,
A l’ora ont lo solelh, diriatz que tomba a flòcs ;
Un zefir a lispat sus un
res de beluga :
Lo fòc a començat coma totes los fòcs.
De pluèja, a pas resfait gaireben de l’annada,
Lo pelhenc s’es secat a escotar quand plòu
E lo pin escaumat, somiant d’una
ramada,
Braçeja dins un cèl imbecillament blau.
A dos passes d’aquí, un estivant sadol
E que se crei tot sol
S’agoluda sul sable e ròta sa saqueta.
Al fòc sufís
d’un res, d’un caluc que se
n’ane
Grasilhar sas merguès’s dins un endreit pelat,
D’un caçaire inocent, d’un pompièr piromane,
E gar’t’aquí còp sec lo monstre revelhat.
Res l’arrèsta pas pus, ni la jaça d’un pastre,
Ni l’euse que s’esquiça amb un cridal de mòrt,
E lo cèrç, aquel con, que bufa sul desastre :
Lo malur cal totjorn que nos vengue del nòrd.
A dos passes d’aquí, un agostenc sadol
Mai roge qu’un guindol
La panolha al solelh, ronca dins sa casqueta.
Lo fòc o chapa tot, sauta de rasa en rasa,
Ne caçant,
crèma-còr, lapinons e singlars
Que, de páur d’i passar coma un gat per la brasa,
Se tiran de davant lo roge nivolàs.
Fugisson de pertot las bèstias en derrota,
Sus tres lègas de
front la garrolha a cremat
Las flambas a present tutejan l’autorota :
Los Cavalièrs Catars sentisson a rumat.
A dos passes d’aquí, un vacancièr sadol
Qu’a la cresta d’un
pol
De la punta d’un bròc atissa una cranqueta.
Al fòc, tot li fa fòc, lo garric, la garança,
E la mata d’ausina e lo pè d’aladèrn.
Lo pompièr sap pas pus ont donar de la
lança
E sap pas pus ont se vujar lon canadèr.
Ragents, estofegants jos lo casco de cròme,
Son un fum a pagar lo rescat de l’estiu ;
Aicí l’òme combat la conariá de l’òme :
Aquò’s atal dempuèi que l’òme a creat Dieu.
A dos passes d’aquí, un banhaire sadol
Confle coma un pesolh
E qu’a mal digerit, trapa l’aiga fresqueta.
Lo fòc uèi es
finit, l’òme es tornar
lo mèstre.
D’un oliu rastumat, dins lo decòr lunar,
Un aspre fumairòl s’exala pel campèstre.
Aval de camping-cars davalan a la mar.
Mas, s’es
tot atudat fins al brasièr pus mendre,
Quant li’n caldrà de temps, e mai d’obstinacion,
Al país flame-vièlh per tornar de sa cendre ?
Es l’abominacion de la desolacion.
A dos
passes d’aquí, un toriste sadol
Se fa rostir lo cuol
En se curant las dents amb un tròç d’aluqueta.